sábado, 29 de diciembre de 2012

Basta

Uno debe decir basta
y dejar de actuar sin antes pensar.
Basta a obrar en función de circunstancias:
Basta a dejarse guiar sin reflexionar,
en actuar a lo loco,
en tantear a ciegas sin extender los brazos.
Basta a no tomar acción en lo que nos propongamos.
Basta a centrarse en disimular,
a dejarse llevar.
Los días transcurren,
los años pasan,
la vida sigue su curso y se nos marchita
y, aunque nunca es tarde,
nos arrepentimos de haber tardado tanto
en callar, pensar
y decir basta.
No con grito.
No hace falta que sea en voz alta.
Con un murmullo basta.
No es el volumen de una voz lo que le da potencia.
En su mensaje está su fuerza.

No és bona època per ser pobre

No és bona època per ser pobre...
Em pregunto si algun cop ho ha sigut.
Els errors, les males gestions,
les crisis de capital,
les desaparicions de fons,
les pèrdues de liquiditat,
els pressupostos mai ben calculats...
Hi ha tantes coses
que sempre es paguen en bitllets petits.
Bitllets petits com petita és la capacitat per reposar-los.
Bitllets petits perquè els grans, els seus, no volen tocar-los.
És més fàcil donar una mica un cop l'any,
per acallar consciències ja degudament amordaçades,
i tancar els ulls la resta de l'any.
Donen una mica, ara,
aconseguint-ne molt més
fent el que no haurien, després.
No es judici el que persegueixo,
doncs, qui sóc jo per dur-lo a terme?
Solament és observació de la injustícia,
la desigualtat i la cobdícia
que a viure en un pitjor món ens condemnen.
Canvien els escenaris, les ambientacions,
els comentaristes i les observacions.
L'únic que perdura,
encara que se la vulgui fer callar,
encara que se li fereixi amb escrits de dubtosa qualitat,
és la veritat eterna.
No és bona època per ser pobre
però és d'entre ells d'on sorgeixen quasi tots els benaurats.

sábado, 15 de diciembre de 2012

Tota llengua és vàlida

Últimament m'ha picat la vena del català
com normalment ho fa la del castellà,
algun cop ho ha fet l'anglès
i ho ha intentat també el francès.
Posats a encadenar paraules,
tant a l'entramat de mots
com a poesies barroeres,
siguem justos i, ja posats,
a ferir llengües sense barreres.

Tal com raja

Escriu,
llegeix,
comparteix.
Podria ser millor. 
Podria passar una que altre revisió.
És el que és
i, la veritat,
ja m'agrada tal com és.
Sempre hi ha coses per escriure.
Si es millora amb el temps
millor.
Si no és el cas,
mira, què hi farem?
El resultat és el que és.
Com jo sóc el que sóc
i tu  ets el que ets.
Mentre no canviïn els papers
prefereixo no tocar res.
No és a la paraula emprada
on reposa la importancia.
No és a la musicalitat del llenguatge
on haurem de fer la trïa.
No, és el sentiment,
la idea,
que ens recorre el cos i jau,
per una estona,
sota la llengua i a dins del cap
el que ens fa valorar una obra
en un instant precís.
Demà pot haver canviat.

miércoles, 5 de diciembre de 2012

Campanades


Les campanes repiquen.
Toquen a difunts.
¿No les sents?
Morts per fam,
per malaltia
i per passar masses nits al carrer.
Al costat del portal,
ben fregat i amb conserge encorbatat,
d'apartaments de mobles Lluís catorze, quinze o setze,
ben bé a tocar,
entre cartons,
passa la nit un indigent.
No és indigne d'un llit on reposar
ni tampoc d'un sopar calent
encara que sembli invisible per la gent,
encara que la mala sort l'hagi ferit, punyent.
T'ho miris com t'ho vulguis mirar
és una persona que s'ha deixat de costat.
A un racó
per tal o tal altre raó.
No és parell aïllar-se que trobar-se excluit.
No és parell tirar el menjar
que cercar-lo on l’altre l’ha llençat.
No és parell tenir oportunitats
que un pedaç d’algunes nits a l’any
sense passar-les al ras.
Les campanes repiquen.
Continuen repicant.